Política, educació i integritat

Recordo que els mítics Golpes Bajos cantaven, fa tres dècades, allò de “Malos tiempos para la lírica”. Avui caldria dir “malos tiempos para la política”. Efectivament, la política i els polítics han caigut, en general, tan baix, que serà difícil que se’n recuperin. Què ha passat?

En primer lloc que s’han convertit en un grup social que mira més pels seus propis interessos que no pels de la gent. Ells no se n’adonen, però els ciutadans tenim cada cop més aquesta sensació. Anar a votar s’ha convertit més en un acte d’obligació ètica que no en quelcom que es faci per plaer o convicció.

En segón lloc la política es mostra cada cop més incapaç d’arreglar de debò aquest món. Els polítics s’han tornat molt conservadors (els de dretes i els d’esquerres) i només s’atreveixen a fer petites reformes (a vegades ni això) quan la política en majúscules hauria de servir per a canviar aquest món en profunditat. Si els poders econòmics són els que injecten diners als partits polítics per a finançar-se (el cas de Bill Clinton és escandalós) no és estrany que, un cóp al poder, no puguin desfer la teranyina d’interessos econòmics i financers que fa que aquest món funcioni tan malament.

I finalment, el problema de fons és que els ciutadans tenim segurament els polítics que ens mereixem. No hem estat, tots plegats, més pendents del tenir que no del creixement personal? No hem creat un nou déu – els diners- que ho havía de solucionar tot? No serà que hem viscut molt per damunt de les nostres possibilitats reals? Els polítics fan el mateix que el que els ciutadans demanen. Si tots plegats pensessim i demanessim altres coses (educació alliberadora, creixement personal, cultura, etc.) segurament els polítics s’haurien de posar les piles en un altre sentit. Però, qui llegeix en aquest país? Qui s’interessa pel “creixement personal”? I per la cultura?

Segurament l’educació és una de les claus que ens permetrà anar resolent tot això. Però, quina educació? Volem una educació massiva que, després de dècades, encara es basa en la disciplina pseudomilitar i en l’acumulació de coneixements? Ens hem preguntat mai si als infants els agrada anar a l’escola i per què?

Comencen a sortir algunes veus que demanen que l’educació sigui realment una altra cosa. Que, lluny de construir ciutadans dòcils, ensenyi a desobeir allò que és impresentable. Que ens ensenyi l’art de les emocions i de l’autocontrol. Que contribueixi a mantenir de per vida la nostra creativitat, en comptes d’anihilar-la. Que ens ensenyi a col·laborar i no a competir com a feres. Una educació que inspiri l’alliberament del nostre potencial en comptes de centrar-se en exàmens inútils.

Alguns professionals comencen a recórrer el seu propi camí perquè veuen que els poder públics no saben sortir del laberint que ells mateixos han creat: un món de diners malgastats, burocràcia asfixiant i rutines angoixants. És el cas, per exemple, de la Cecilia Gafarot i el seu blog sobre educació creativa. O de la Maria Batet i els seus esforços constants per a introduir elements de creativitat al sistema educatiu, nedant sovint contra corrent.

Necessitem una societat amb més integritat. Ja n’hi ha prou de simulacres, maquillatges i fer-ho tot a mitges. Necessitem persones íntegres i organitzacions íntegres, com afirma amb contundència el meu col·lega Miguel Angel Rodríguez. Aquesta crisi pot ser una bona oportunitat per a replantejar-se coses de de l’arrel. Si no ho fem ara no ho farem mai.